En aquest document, la Xarxa de Famílies pel català -Xafa.cat- exposem la nostra proposta davant de la propera sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’escola catalana. Es tracta d’un plantejament provisional, esperant conèixer els termes exactes de la sentència per acabar d’elaborar el document de forma més acurada. La nostra no pretén ser una proposta acabada, tampoc, sinó que la compartim amb ànim de generar debat i sentir altres aportacions que ens ajudin a millorar-la.
En aquest document argumentem que, en resposta a la sentència, cal anar més enllà de la mera defensa del model escolar actual, perquè aquest model tampoc funciona. La sentència pot ser un cop dur, però creiem que la podem convertir en un revulsiu: un punt d’inflexió per avançar decididament en la immersió i per implementar-la sense complexos ni temors ni inhibicions preventives. Volem una immersió plena i valenta, directa i explícita, que incideixi de forma clara en els usos lingüístics de l’alumnat i transformi aquests centres en espais de socialització en català.
Per això, proposem la creació d’una plataforma d’entitats i experts independents, que assessorin els centres interessats, i els supervisin i acreditin de manera que es vagi creant, així, una xarxa de centres immersius en paral•lel a la xarxa actual.
Aquí us deixem l’enllaç a l’article que ha publicat el Món.cat, dedicat a la nostra proposta: Escoles que socialitzin només en català per contraatacar la sentència imminent del TC
L’escola que ens cal
L’escola catalana, avui, és una eina que accelera el procés de substitució lingüística: ensenya català, certament, però sobretot socialitza en castellà. És a dir que converteix el castellà en la llengua habitual entre els alumnes i en la llengua viva fins i tot entre els nens de família catalanoparlant. Això vol dir que relega el català a un aprenentatge teòric i cosificat, com si es tractés d’una llengua estrangera més. I és precisament aquest el punt de partida que, si el tenim present, ens pot permetre capgirar la situació: l’escola que ens cal, la que hem de crear, és una escola que es proposi no només ENSENYAR català, sinó també i sobretot SOCIALITZAR en català.
Sobre llengua “vehicular” i “curricular”
L’escola catalana és, per llei, un sistema educatiu que prioritza el català com a llengua de l’ensenyament. S’estableix, així, que el català és la llengua normalment vehicular (Art. 11.1 i 11.2 de la LEC), cosa que inclou “Les activitats educatives, tant les orals com les escrites, el material didàctic i els llibres de text, i també les activitats d’avaluació de les àrees, les matèries i els mòduls del currículum”. En diferents decrets s’especifiquen també els usos lingüístics en les interaccions entre mestres i alumnes i entre alumnes. Tot i així, el concepte “vehicular” no ha estat mai ben delimitat. Hi ha una certa ambigüitat sobre si es refereix a la llengua utilitzada només pels docents, o també inclou els altres adults que treballen al centre escolar, com monitors de menjador, PAS. També hi ha certa indefinició sobre fins a quin punt inclou sempre l’alumnat i les seves famílies, que en ocasions poden participar en les activitats del centre, així com si engloba els espais d’interacció més informals com són el menjador, els passadissos, el pati…
D’altra banda, cal parlar del concepte “normalment vehicular”. Amb aquesta partícula de “normalment”, la llei ja pressuposa que el català no és sempre la llengua vehicular, sinó l’habitual, i per tant fa palès que n’hi ha una altra (misteriosa) que de vegades també podria ser vehicular. En la Llei 8/2022, del 9 de juny, es donen pistes de quina és aquesta altra llengua misteriosa: s’anuncia que el castellà adopta a partir de llavors l’estatus oficial de llengua curricular. Amb “curricular” seguim movent-nos en l’àmbit de l’ambigüitat que ja hem esmentat en el cas de la llengua vehicular, tot i que el seu significat sembla que queda més circumscrit a l’activitat pròpiament acadèmica de l’escola. Més endavant reprendrem aquest punt.
Sobre la llengua de socialització
Ja hem vist anteriorment que la llei, des del punt de vista de la regulació lingüística, guanya ambigüitat com més informals són les interaccions a l’escola. I en una escola n’hi ha moltes de situacions informals: sobretot el pati, però també les cues abans d’entrar a classe o per marxar, les estones de passadís entre assignatures, el menjador, etc. I és precisament en aquests espais i moments on es produeix el gruix del procés de socialització entre alumnes.
La socialització és el procés mitjançant el qual la persona s’insereix a la societat. És un procés global, complex, que comprèn un ampli ventall de situacions i capacitats, i és un procés permanent al llarg de la vida d’una persona, tot i que més intens durant la infància. En aquest sentit, l’escola és un dels espais més rellevants de socialització de l’individu. I, en aquest espai, la socialització abasta tant els aspectes acadèmics i formals, sovint més orientats a la capacitació professional, com també les interaccions que es produeixen en les situacions informals o de lleure, que ensenyen els infants un seguit de valors i coneixements per viure en societat. I entre aquests aprenentatges hi ha, òbviament, el coneixement i l’hàbit de parlar una llengua en els seus diferents registres.
Llengua i socialització, doncs, van intrínsecament lligades. Tot i que la legislació educativa no hi faci un èmfasi especial, o no ho tracti conjuntament. Quan es parla del paper socialitzador de l’escola, no concreta quina llengua s’està emprant. I quan regula els usos lingüístics, no descriu de quina forma es procedeix en el procés de socialització. En aquest sentit, i reprenent el punt que hem deixat obert anteriorment, quan la llei tracta sobre la llengua vehicular, posa l’accent sobretot en el procés d’aprenentatge acadèmic i de comunicació formal. De fet, en el Decret 175/2022, de 27 de setembre, ja es detecta un cert esforç per adreçar el factor lingüístic en altres espais i interaccions més informals i horitzontals, essents que cada cop més la comunitat educativa valora el paper que té l’escola en la socialització del seu alumnat, i la necessitat de regular-lo a conveniència, també des del punt de vista lingüístic.
Hem parlat del concepte “llengua vehicular” i del seu caràcter poc definit quan es tracta de regular aquells àmbits menys acadèmics i formals. En el cas del terme “llengua curricular”, que concreta la Llei 8/2022, per referir-se al castellà, encara és més així, ja que queda més circumscrit a l’àmbit dels aprenentatges acadèmics i formals. Per tant, vehicular i curricular, són de moment dos atributs que defugen la regulació lingüística en una part important de les interaccions que intervenen en el procés de socialització.
La sentència del TC
En el moment de redactar aquest text, continuem esperant de la sentència del Tribunal Constitucional. Una sentència que pot ser “dura” i posar en escac l’actual marc legal català en matèria d’educació. O pot ser “tova”, i esmenar parcialment la llei, retallant, però poquet, la preeminència legal del català, que encara té avui en el sistema educatiu. Si és dura, es podria elevar l’estatus del castellà al de llengua vehicular, i així formalitzaria el que ja es dona a la pràctica, li donaria més força legal i segurament més presència acadèmica. En canvi, una sentència menys impositiva, podria mantenir el castellà com a “llengua curricular”, en la línia que ja defineix la Llei 8/2022.
Tant en un cas com en l’altre, la sentència afectarà sobretot la dimensió formal de l’activitat escolar, i no tant la dimensió informal, de descans, lleure o esbarjo, que romandria com ara, en un terreny legalment poc definit on si no hi fem res anem perdent força. I si ens hi posem, hi tenim molt a guanyar.
La resposta a la sentència
Ja fa temps que ens preguntem com podem reaccionar davant la sentència del TC, que com hem dit, tractarà molt probablement sobre aquells aspectes lingüístics més propis de la dimensió formal i acadèmica de l’escola. Amb aquest supòsit, la nostra proposta passa per resistir en un àmbit, i avançar en un altre. D’una banda, podem resistir l’embat en el pla formal, a través de recursos judicials o fins i tot secundant una eventual desobediència docent, per molt que creiem que no seria majoritària. Òmnium i Plataforma per la Llengua ja han mostrat plena disposició a fer front per la via judicial (també Acció Cassandra, segurament en uns termes més ambiciosos que els anteriors), mentre que diferents entitats de l’EI i sindicats d’esquerres ho han fet en relació a la via desobedient. Fins aquí la resistència en el pla formal de l’àmbit escolar. Més enllà d’això, creiem que hi ha marge per al contraatac. Es tractaria de recuperar terreny lingüístic pel flanc descobert de la dimensió informal de la llengua, que com hem dit conté els aspectes més rellevants del procés de socialització a l’escola. En aquest àmbit, que sapiguem, no s’ha preparat fins ara cap resposta.
Concretament, proposem que cal emplaçar els claustres a considerar formalment el català com la llengua de socialització de l’escola. I desplegar tot un seguit de mesures d’immersió per fer-ho possible, adaptades a cada realitat escolar i a cada cicle. Es tractaria d’escoles que, motivades pel cop de la sentència del TC i la necessitat d’establir mesures compensatòries per protegir el català, haurien pres la decisió d’iniciar un procés de transició cap a un nou model lingüístic d’escola, on el català seria considerat la llengua pròpia de socialització entre l’alumnat.
Una plataforma de suport i coordinació
Aquest procés no es pot deixar en mans únicament de les escoles. Cal crear una plataforma independent formada per entitats i experts que assessori aquestes escoles interessades, que les vinculi entre si i les articuli en xarxa. Es tracta de teixir una Xarxa de Centres Immersius (com la Xarxa de Centres Insubmisos, però enfocat a un objectiu ben diferent: aquí no es tracta de desobeir cap llei, o sentència, sinó d’esquivar el buit/l’ambigüitat legal per avançar tan lluny com sigui possible).
Per a fer realitat aquesta xarxa, cal disposar de tècnics en immersió lingüística que es desplacin a les escoles i assessorin les seves direccions i equips docents, oferint xerrades, cursos de formació, etc. I també és important poder oferir una borsa de monitors o empreses capacitades per intervenir en els diferents àmbits escolars. En cas de dubtes o problemes, caldria assessorament legal. Es tracta de tenir tot un equip d’experts que en faci un seguiment, escola per escola, i si convé faci d’intermediari amb l’administració, sobretot amb els tècnics del Departament d’educació (assessors LIC, etc), a fi i efecte de sol·licitar recursos pedagògics que ja ofereix la pròpia administració.
En la situació actual, aspirem a què inicialment un centenar d’escoles, sota l’impacte psicològic de la sentència del TC, es disposin temporalment a assumir canvis compensatoris en favor del català, i s’avinguin a la proposta. I anar creant, així, una xarxa d’escoles plenament immersives, que tindrien per objectiu ser espais lingüístics segurs on la socialització dels alumnes seria en català. A la pràctica, seria una doble xarxa transitòria creada per la via dels fets. De moment, sense necessitat de fer cap modificació a la llei.
La plataforma de la Xarxa de Centres Immersius no es limitaria a guiar i supervisar aquests centres a implementar mesures immersives, sinó que també n’observaria els resultats. L’objectiu, i això és molt rellevant per no posar aigua al vi, no seria tant el mètode -la immersió- sinó sobretot el resultat d’aplicar-lo bé: esdevenir espais lingüístics segurs, o el que és el mateix, espais de socialització en català. Les escoles que actualment ja tinguessin patis en català, es limitarien a afermar aquesta realitat amb mesures d’observació i acompanyament. Les que tinguessin un baix o molt baix percentatge d’alumnes catalanoparlants, haurien de desplegar un ventall de mesures d’immersió extens i intens, a tots els cicles i espais escolars, i amb un horitzó de diversos anys, fins al seu assoliment.
Sobre la llibertat d’elecció
Hi ha un tema molt rellevant que cal considerar. S’ha demostrat que quan hi ha llibertat per triar l’escola en funció del model lingüístic, la immersió és més fàcil d’aplicar. Bàsicament perquè agrupa més parlants de la llengua objecte d’immersió, i perquè compta amb la voluntat expressa de les famílies, i pot entomar realment la qüestió lingüística de forma desacomplexada, publicitant-la fins i tot com a reclam. En el context del model de conjunció, que és el nostre, la tasca es complica una mica més. La possible presència de famílies i docents refractaris a la promoció del català, obliga avui dia a fer una tasca immersiva més subtil i cautelosa, ja que mira de no sobrepassar els límits d’un consens que anivella a la baixa.
En l’origen de tot plegat hi ha la dificultat d’elecció. Ara bé, es tracta d’una dificultat, no pas d’un impediment total. Actualment, moltes famílies i docents ja trien les escoles en funció del seu projecte educatiu, o per altres motius. En el cas de les famílies, hi ha dos moments d’elecció, la tria inicial d’escola, i més tard la sol·licitud de canvi. La tria inicial té més garanties de reeixir, mentre que el canvi d’escola, si no està justificat per motius de pes (i la llengua no es considera motiu de pes) es fa més complicat. Però no és impossible. En el cas dels docents, el canvi d’escola és més senzill. Actualment, la mobilitat dels docents entre escoles és freqüent, i en aquest sentit si les escoles apostessin per projectes immersius ben fets, atraurien aquells docents motivats pel català (i segurament motivats en general).
En definitiva, si bé el model de conjunció dificulta la llibertat d’elecció, no l’impedeix completament. La fa més lenta i progressiva, però hi és. I hi serà encara més si les escoles expliquen el model lingüístic a les noves famílies quan van a les jornades de portes obertes, de la mateixa forma que els ensenyen les instal·lacions i els descriuen el projecte educatiu.
I què fem amb la resta de les escoles?
Seguir lluitant pel català, fent que es compleixi al màxim la llei, i recorrent a instàncies judicials europees o internacionals si la sentència del TC escapça l’actual marc educatiu català. També, donar cobertura a aquells docents o equips directius que decideixin desobeir la sentència. El fet és que la creació d’aquesta Xarxa de Centres Immersius no ens desvincula de l’acció a la resta dels centres. Es tracta simplement de diferents estratègies que es poden dur a terme simultàniament i de forma complementària. Com dèiem al principi, apostem per un enfocament defensiu i un altre de propositiu, un que opta per fer resistència i un altre que es disposa a guanyar terreny.